Per Joan Francesc Peris, Portaveu d’Els Verds
Una, entre moltes més, de les raons per les quals no ha canviat massa la situació estructural d’Espanya malgrat la tan valorada modèlica transició del franquisme a la democràcia, és que poc o res es va fer els anys dels pactes per la reforma per canviar el discurs sobre la Història d’Espanya que va anar escrivint-se i inculcant-se en les ments de la població des del segle XIX, sobre tot. La història que s’ha contat a les escoles i a la gent ha estat plena de mentides, ocultacions, mitges veritats i, sempre, des d’un punt de vista centralista que volia consolidar i, ho va aconseguir en la majoria de la ciutadania, un concepte de nació espanyola nascuda del matrimoni de dos monarques i les seves grans accions per forjar una única nació: Isabel de Castella i Ferran II d’Aragó. Quan Rajoy contesta a les aspiracions de Catalunya a poder decidir el seu futur lliurement, dient que Espanya és la nació més antiga d’Europa, no està mentint, simplement està enganyant-se perquè eixe és el concepte que li ensenyaren a l’escola. En eixos temps, i malgrat tants anys de democràcia, encara en moltes escoles, instituts i càtedres universitàries, són els Reis Catòlics els que unificaren Espanya, tant territorialment, com ideològicament, amb la victòria sobre el regne nassarita de Granada i l’expulsió dels jueus i, al temps, els que feren possible el posterior imperi “espanyol” quan en temps de Felip II “nunca se ponía el Sol” amb el descobriment d’Amèrica per Colom, que és el que es celebra en la “fiesta nacional del 12 de octubre”. Aquest relat, que el contaria la immensa majoria de ciutadans espanyols de carrereta, és tan fals que hauria d’haver estat qüestionat radicalment pels polítics de la transició, si realment hagueren volgut provocar un autèntic canvi cultural de la societat espanyola, ja democràtica. Però no s’ha fet i ho paguem tots els dies, doncs sense una nova cultura arrelada a les masses és molt complicat fer canvis estructurals en les societats. El PP, que serà un partit farcit de corruptes i molt de dretes, però gens ignorant, ni mancat d’intel·ligència, quan aprova la LOMQUE, no sols fixa noves revalides, sinó es preocupa també d’assegurar-se que des de l’escola no es canvie el relat sobre els orígens i els fonaments de la nació espanyola. Així, tampoc es gratuït que des del seu domini de la RTVE, apareguen sèries com Isabel o Carles V. Clar, del PP no podíem esperar altra cosa, però que ha fet l’altra esquerra estatal per canviar el relat? Res de res. Perquè es manté la mentida de que el “descobriment” d’Amèrica fou tasca de Colom, quan a Amèrica havien arribat uns 400 anys abans els víkings des del Mar del Nord, o quan el propi Colom es va morir pensant que havia arribat a Japó i la Xina, i seria un italià, Americo Vespucci, navegant per a la corona portuguesa, el primer que es va adonar que era un continent entre Europa i Àsia? Quina epopeia nacional era el viatge de Colom, si el seu negoci era un contracte privat entre els dos monarques i ell mateix i no una acció pública del regnes? Quina unitat nacional podia existir en aquells temps, si als vaixells de la corona d’Aragó no se’ls va permetre negociar amb els ports americans fins el regnat de Carles III, quan ja l’imperi colonial estava en mans més d’Anglaterra i Holanda que de Castella? Quina unitat religiosa fan els catòlics, si els moriscos viurien als nostres territoris fins 1609, i probablement si no hauria estat més rendible el conreu de canyamel a les Antilles, amb mà d’obra d’esclaus negres portats des d’Àfrica, encara estarien habitant les nostres hortes? Quina unitat nacional hem de celebrar des del 12 d’octubre, si en la Guerra de Successió, Castella i Navarra recolzaren al pretenent francés a la corona, Felip V, i Catalunya, Aragó i el Regne de València, molt majoritàriament, a l’austríac Carles? Perquè no es conta a totes les escoles d’Espanya la veritat d’aquesta guerra i el que va suposar la Nova Planta del primer borbó i les concessions a Anglaterra en Utrecht, a canvi del reconeixement de que Felip de Borbó es coronara rei d’Espanya? Fa molts anys, quan encara pensava que havia fet bé votant sí a la Constitució espanyola en el referèndum de 1978, que va ser la primera campanya electoral que vaig parlar en els actes públics d’alguns pobles, ja tenia clar que si es volia fer un nou relat del nostre passat cap a un nou futur més democràtic i amb una societat espanyola que en conjunt acceptara molt millor la realitat de la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol, la festa nacional s’hauria d’haver passat al 6 de desembre, el dia que es va fer el referèndum constitucional, doncs amb la nova democràcia es soterrava la dictadura de Franco, es reconeixien els drets històrics de les nacionalitats i s’obria la possibilitat de l’autonomia política. No es va fer i, aleshores no ho entenia. Passats molts anys i, ara, quan està clar que aquella transició va estar molt més controlada pels de sempre, pels que han manat des de fa molts segles, i que no tenen cap voluntat d’entendre la plurinacionalitat i tampoc de que realment siga possible un sistema polític realment democràtic des del qual tot siga possible, entenc el perquè es va mantenir el 12 d’octubre com a la festa nacional, la bandera monàrquica, l’himne sense lletra i tot el que representen. Ara sé que una democràcia real no serà possible sense una República de repúbliques amb dret a decidir, i els dies a celebrar amb orgull patri sols poden ser aquells que suposen una victòria de les llibertats i dels drets de la majoria i d’eixes victòries hem tingut molt poques. Una victòria en unes eleccions municipals en les ciutats un 12 d’abril de 1931, que portà la II República el 14 d’Abril, de molt curta vida i més d’un milió de morts i moltes derrotes: les Germanies i les Comunitats, la Guerra de Successió, el regnat ominós de Ferran VII, la restauració dels borbons en 1874 després de la més curta encara I República i la victòria de Franco l’1 d’Abril de 1939. Sense oblidar que Franco es va morir de vell i en el llit, en la tardor de 1975, sense que el tombara cap primavera democràtica. Festes nacionals, himnes populars i banderes assumides amb orgull patri són les dels EEUU o França, després de les seues victòries sobre Anglaterra, els uns, i sobre els borbons i la monarquia absoluta els altres. Com no han d’estimar eixos pobles els seus símbols amb orgull? Només cal veure als francesos cantant la Marsellesa, un himne revolucionari, el 14 de juliol, quan el poble pla i depauperat de Paris assaltà la Bastilla, la presó real. Nosaltres sols podem celebrar derrotes, com el 25 d’Abril, cantar himnes no reconeguts, ni per les esquerres que s’emporten els vots de la majoria, com la Muixeranga, enlairar banderes no oficials, com les quatre barres. Per acabar, em fa vergonya com la Generalitat actual ha fet publicitat del 9 d’octubre amb el lema de “tots a una veu”, fins i tot ho va repetir el senyor Puig al seu discurs institucional, quan tots sabem que és el vers que segueix al “Per ofrenar noves glòries a Espanya”, que fins i tot per aquells que pretenent fer bondat amb els que sempre negaran els nostres drets nacionals, i volgueren acceptar la música de l’himne regional, canviant la lletra, posaren un nou primer vers: “sota els plecs de la nostra senyera”. Si no ens atrevim quan governem a canviar el relat, a descobrir les mentides i mitges veritats i a difondre un nou missatge massivament i de manera intensa des de les escoles i els mitjans de comunicació, la cultura tradicional, que no per vella està buida de càrrega ideològica, les victòries electorals de les forces alternatives sempre duraran cicles curts i estarem condemnats a llargs períodes de poder conservador.
