Publicat a Levante-EMV, 10 de novembre de 2012. Article d’opinió de Voro Torrijos.
Estem vivint un moment històric marcat per la reafirmació contundent del sobiranisme català que apunta cap a un futur sense el lligam actual amb l’estat espanyol. Fa un parell de dècades, l’independentisme era pràcticament testimonial. Ara, aquest sentiment sembla majoritari. Durant els temps de bonança econòmica, eufemisme de bombolla immobiliària i de malbaratament sense seny, a la dreta espanyola i a la dreta catalana ja li anava bé un autonomisme light amb solemnes proclames de sobiranisme institucional, com les del 1989 i el 1998 aprovades al parlament català, sense que això es traduís en cap avanç significatiu.
És a partir de les expectatives frustrades per les retallades del darrer Estatut de Catalunya, la del Parlament espanyol (2006) i la del tribunal constitucional (2010), que el camí cap a la sobirania nacional catalana s’obri d’una manera irrefrenable. L’estiu del mateix 2010, més d’un milió de persones eixien al carrer amb l’eslògan «som una nació, nosaltres decidim», amb el suport de tots els partits catalans menys el PP i Ciutadans, el mateix 90 % que va donar suport a un Estatut amputat fins a l´extrem, cosa celebrada de manera insultant per Alfonso Guerra quan es va vanagloriar del «cepillado» realitzat, moment en què l’enfonsament del PSC es tornà irreversible.
Paral·lelament, es produïren centenars de consultes municipals per la independència. Un procés que comença a Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) i que acabà a Barcelona (10 d’abril de 2011). Un total de 550 municipis (dels 946 que n’hi ha a Catalunya) hi van participar i van corroborar un desplegament de forces populars insòlit fins aleshores; una demostració de la capacitat d’organització i mobilització d’infinitat de col·lectius locals; una base social ferma capaç de tornar a convocar més d’un milió i mig de persones en la darrera manifestació de l’11 de setembre, amb un pas qualitatiu quant fa a la proposta política: Catalunya, nou Estat d’Europa. Tot açò, junt al rebuig de Rajoy del concert econòmic, l´espoli fiscal o les darreres declaracions del werticalisme lingüístic espanyolista han conduit a la convocatòria electoral anticipada del 25 de novembre.
Segons tots els sondejos, Artur Mas obtindria uns resultats propers a la majoria absoluta. El fet d’apujar-se de manera ambigua i oportunista al carro de l’independentisme, li pot ajudar a contrarestar la davallada de vots provocada per les seues canallesques retallades i pel suport recíproc que té amb el PP al parlament català i espanyol. I tot apunta que el vot independentista no serà pusil·lànime, més aïnes convers, radical i decidit fins al final, valorat ara en un consistent 70 %, si sumem l’increment substancial d’ERC, d’ICV, de SI i de la CUP, que farà possible un Referèndum per a decidir el seu futur; un pas necessari per a correspondre als desitjos democràtics d’un poble que s’ha cansat d’un estat en fallida i descomposició, perdut pel radicalisme ranci, carca i passat de rosca.
I des del País Valencià, si em permeteu la broma, quan arribe el moment, només caldrà demanar l’aplicació de la clàusula Camps i tot arreglat.
http://www.levante-emv.com/opinion/2012/11/07/catalunya-independent/949819.html
