Per Toni Roderic, President de Los Verdes.
Avui hem conegut la reunió secreta de Pablo Iglesias amb Mónica Oltra, a Madrid, que posa en dubte allò que criticava Podem com vella política: “Cal obrir un procés. Un procés en el que el protagonisme l’ha de tenir la gent. Això no és que jo telefone a Cayo Lara i ens posem d’acord si se’n anem a un restaurant a sopar (…). Això serà una cosa que haurà de discutir la gent. Que caldrà discutir des de baix (…). Qui pense que els pactes son que anem a sopar a un restaurant caps d’un lloc i caps d’un altre està entenent que som de la vella política. No som vella política. S’ha acabat aquesta cultura. Nosaltres no anem a fer política així” (font: laSexta, Programa El Objetivo – Pablo Iglesias, a partir del minut 5).
Però, a més, en aquest cas, els tripijocs d’Oltra per a convertir Compromís en la marca blanca de Podem, amb ella de figura mundial, era cosa que molts perfilàvem i que fins i tot escriguérem fa sis mesos malgrat els atacs que patírem aleshores de l’estultícia dels ‘hooligans’ del nacionalisme: “Després de ser candidata, ¿exigirà el pacte amb PODEM – per guanyar! – i el BLOC perdrà sigles i essències dins de l’estrany magma, poc clar i antivalencià de PODEM? I el que és pitjor, el possible pacte de l’esquerra valenciana -per fer fora al PP- ¿serà impossible si no és un a canvi d’entronitzar una Oltra com a presidenta de la Generalitat Valenciana per fer no sabem què?“.
Si algú, a València, pensava, amb bona voluntat, que les velles maneres de la casta política s’havien acabat, després de consultar en Google les dilatades històries polítiques dels Ribó, Oltra, Mollà i Morera, al costat dels Puig, Calabuig i Císcar, seguirà pensant que aportaran alguna cosa a la nova política?
Donaran un pas a favor de primàries, de llistes obertes, d’eliminar assessors i, per descomptat, de limitació de mandats?
Establiran per als seus càrrecs públics salaris de tres vegades el salari mínim interprofessional?
O seran capaços de negar totes les vegades que faça falta a Jesús abans de que cante el gall?
Aquests d’ací -que ningú s’enganye- no són ni Manuela ni Ada, són l’altra cara de la mateixa moneda que ja coneixem per a desgràcia dels valencians.