Per Joan Francesc Peris, Portaveu d’Els Verds.
El PP que ens mal governa ja massa temps, des de 1995, ara vol aprovar una llei de senyes d’identitat, diu que valencianes, a la contra de tots aquells que pensen de manera diferent a ells. Així, van a donar caràcter de llei autonòmica definitòria de què és ser valencià a una sèrie de tòpics, de termes acientífics, de pràctiques festives cada dia més rebutjades per les noves concepcions ètiques de la moderna ciutadania. És per al PP repetir la maniobra “anticatalanista” , ara també antiecologista, davant de la proximitat d’unes eleccions municipals i autonòmiques, que pinten bastos per a les seues actuals majories absolutes i que, fins ara, li han funcionat. Per al PP, en resum, ser valencià va a ser sinònim de menjador de paella, anar un diumenge de maig a la Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, visitar una vegada en la vida el Monestir de la Valldigna, estimar les corregudes de bous pels carrers, demanar el transvasament de l’Ebre i, sobretot, ser contrari als catalans que ens volen furtar la llengua valenciana, que és molt més antiga, des dels ibers.
Vaig llegir ja fa molts anys un dels millors premis d’octubre d’assaig per a mi: aquell de Pere Sisè, d’un col·lectiu de professors universitaris, de l’any 1976, que parlava justament de les raons d’identitat del País Valencià i, aquests dies, quan aquest PP que patim s’ha posat a la feina d’aquesta nova irracionalitat jurídica, m’ha vingut al record. Perquè si alguna senya d’identitat tenim el poble valencià actual justament és la nostra feblesa com a poble, la nostra dissortada mala sort històrica, la incultura generalitzada de la gent afavorida pels poders i la poca fermesa o massa por davant de les classes dominants. El PP governa tants anys el nostre País justament perquè la majoria de la gent no té cap voluntat ni sentiment de ser valencià com a fet nacional i, per tant, polític. Des de què hi ha escoles públiques en el segle XIX fins la llei d’Ús i Ensenyament del Conseller Císcar, de l’any 1983, ni s’havia parlat el valencià a l’escola i, molt menys, s’havia contat la història des del punt de vista dels eterns perdedors, les classes populars, artesanals, treballadors i heterodoxes. Abans només tenien accés a l’educació els fills dels poderosos.
Derrota darrere derrota i les consegüents repressions dels vençuts ens han convertit en un poble poregós, agenollat i passiu. Són frases repetides popularment definitòries de la cultura popular valenciana aquelles de “el qui trau el nas, li’l tallen”, “xico!, que has de fer!”, “per on passen uns, passarem els altres”, “el que no deixa, deixar-ho”, “la política, per al que visca d’ella”… La por, l’abandonisme i la consciència de què els qui manen se’n aprofiten personalment del poder són trets arrelats en la nostra cultura. Això no s’atrevirà a posar-ho en la llei el PP, per què és una de les raons sociològiques que expliquen com, malgrat tota la corrupció política, han seguit guanyant per majoria.
Ací, des del segle XV, no han guanyat mai les classes populars, els rebels, els alternatius, aquells que aspiraven a un nou món o tenien uns altres interessos econòmics als de les classes dominants. Perseguiren i expulsaren als jueus quan eren els més emprenedors en el comerç, en la ciència, en la literatura i havien estat un dels fonaments de l’hegemonia comercial valenciana del Segle d’Or valencià. Derrotaren la incipient burgesia comercial i artesanal a les Germanies. S’expulsava als moriscs a principis del XVII, valencians des del segle VIII: tota la seua saviesa agrícola, gastronòmica i artesanal la perdíem per decret. La Guerra de Successió consolidava el poder central absolutista, acabava amb totes les institucions forals valencianes i suposava la castellanització total de la ciència, l’ensenyament i de gran part de la societat i el reforçament del poder feudal de la gran noblesa. Així, se’ns separava de l’evolució d’altres pobles on justament passava el contrari i era la burgesia, la classe modernitzadora d’aleshores, la que anava guanyant espais i batalles al feudalisme i consolidant un nou sistema econòmic i, amb ell, una consciència col·lectiva nacional, de poble, per damunt dels estaments tancats medievals. Després, tampoc tingueren sort en la Guerra del Francès i ens torna a costar molta sang de liberal i camperol revoltat contra la injustícia de l’absolutisme que representava Ferran VII. La Guerra Civil i el franquisme acabà d’arrodonir un procés històric de derrotes que ens han portat a una cultura totalment aliena a les antigues arrels i a una sociologia majoritàriament passiva i poc combativa. No, no hi ha poble valencià com a formació política i social amb consciència nacional i, justament per això, és molt complicat que ens posem d’acord en quines són les nostres senyes d’identitat.
El PP, successor actual dels guanyadors de sempre, que quan miren a l’entrada de les Corts Valencianes el quadre de la Batalla d’Almansa que encomanà per a la seua major glòria el primer borbó, aquell d’infausta memòria, Felip d’Anjou, no obliden de què ells són hereus de la victòria d’aquell rei francès i, ara, poden fer aquesta llei definitòria de com ells voldrien que fóren els valencians per a sempre, perquè així els seguirien donant les majories absolutes que tan bé els han vingut per als seus negocis i no gosarien mai enderrocar-los del poder social i institucional.
Però, avui, en aquesta democràcia també molt feble com els valencians, farcida de corrupció i amb una crisi econòmica estructural de la que no es veu eixida, per molt que s’enteste Rajoy en dir el contrari, l’única senya d’identitat que ens uneix és la indignació amb el sistema, amb la majoria dels polítics que han fet el que sempre han fet, aprofitar-se del poder, i, potser, siga l’esperança d’aquells pocs valencians i valencianes, catalanoparlants o castellanoparlants, que no havíem perdut, malgrat tanta derrota, la voluntat de que es poden canviar les coses i que havíem fet nostres les banderes dels maulets de tots els temps i que un nou País és possible.