Artícle d’opinió de Voro Torrijos. Publicat a Levante-EMV, 15-09-2011.
No hi ha cadena de televisió ni de ràdio que no tinga en la seua nòmina una bona colla de comentaristes d’actualitat, que participen en les tertúlies diàries. Es parle del tema que es parle, aquesta nova fauna periodística sembla que ho sap tot. Internet fa miracles! Corrent i de pressa, qualsevol espavilat es pot preparar quatre arguments enginyosos i fer entendre que en sap un grapat, quan segurament el dia anterior no en sabia ni un borrall. El prodigi de les noves tecnologies!
El recurs que s’hi utilitza és molt atractiu: el debat en directe, amb una intensitat calculada, el fraccionament diari mesurat, el to descarat de vegades, d’altres fins i tot insolent. Una mena de teatralització duta a terme per una nova classe de xerraires professionals, que han assumit el rol de nous predicadors audiovisuals. Una nova dedicació que millora substancialment el sou d´un reduït grup de privilegiats, així com la seua imatge i popularitat. Sota el paraigua periodístic, s’ha imposat aquesta nova manera de crear opinió pública.
L’anàlisi de la informació diària és l’excusa perfecta per ficar-se dins de les cases i anar adoctrinant els cervells del públic en general. A poc a poc, es tracta de crear un consens al voltant dels temes fonamentals per a mantindre l´actual sistema polític, social i, sobretot, econòmic, en els paràmetres neoliberals. Malgrat les picabaralles que s’hi representen, tothom parteix d´una base gairebé intocable: la monarquia, fins i tot amb acceptació de rauxes republicanes, però borbòniques; la unitat d’Espanya, encara que s’admeten federalismes jacobins; el xovinisme espanyolista compatible amb un regionalisme ben entés; la constitució espanyola, gairebé inqüestionable amb algunes tímides veus reformistes, però poc contundents; l’economia capitalista per damunt de la democràcia econòmica; el futbol com a assumpte populista inesgotable; l’eurocentrisme front a la justícia social mundial o la quasi veneració a la política, a la filosofia i a l’estil de vida ianqui.
Resulta una mica difícil de trobar personatges que se n’isquen del guió consensuat; que no combreguen amb les rodes de molí imposades per les direccions dels actuals mitjans de manipulació de masses. Es parla de temes econòmics sense contrastar mai amb ningú que hi plantege alternatives que vagen a l’arrel. Es fan discursos en relació al medi ambient sense que mai no hi puga haver intervenció ecologista. Es debat sobre els temes laborals, tot deixant fora algunes visions sindicals incòmodes.
Sembla que el contrast informatiu és difícil d’assumir pel poder periodístic. I molt més si parlem de les solucions a la crisi econòmica, fetes a mida per a reforçar el poder neoliberal a canvi de deixar tremolant l’actual estat de benestar social. No hi ha espai per a la dissensió no controlada. L’únic tolerable és formar part d’aquesta casta de la tertúlia cortesana domesticada, de l’adulació i de l’assentiment bocamoll, capaç d’acatar les normes de joc establertes per l’aristocràcia mediàtica i pels poders financers que la controlen.
